Estàs a les meves mans - Primer capítol

 Quan la Kendra va prendre la decisió d'apropar-se a l'Aleksei amb tripijocs, era conscient dels riscos a què s'exposava, atès que aquell home no tenia pietat i no sabia què era el perdó, i a més era prou poderós com per fer-li pagar amb escreix qualsevol error que cometés. Si feia un sol pas equivocat, perdria la possibilitat d'obtenir la informació que buscava. Van passar uns mesos des que es van trobar per primera vegada, quan, de sobte, tot pren un gir després d'una traïció que posa la Kendra en perill i revela totes les seves mentides. És el moment de passar comptes i l'Aleksei està disposat a destruir-la. Quan la té, però, a les seves mans, descobreix que ella ha oblidat el seu passat, un passat que amaga secrets que li cal conèixer. Haurà d'escollir entre la seva venjança o mantenir aquella dona perillosa al seu costat, ben controlada, fins que recuperi la memòria.

Aneu a la pàgina web de Victory Storm

Compra la novel·la a Amazon

1. Kendra

 

—Danielle, vine aquí —em va dir l’Aleksei amb el seu estil autoritari i precipitat que em treia de polleguera.

M’hauria agradat respondre-li que no, que no faria el que ell volia, però aquelles paraules estaven prohibides si volia quedar-me a prop seu. Així que vaig posar el meu millor somriure i em vaig apropar lànguidament. Feia cada passa amb una lentitud calculada mentre el desafiava amb la mirada, conscient que aquella actitud podia minvar la seva paciència ja prou limitada normalment.

En comptes de quedar-me dempeus davant seu com ell esperava, em vaig recolzar amb desdeny sobre l’escriptori de caoba i vaig recórrer amb les mans la pila de documents que tenia darrere meu. Jo sabia que l’irritava amb la meva arrogància i això m’era divertit. Gaudia amb aquells breus instants de petulància, plenament conscient dels riscs a què m’exposava. Però tant em feia, estava segura que era més fàcil obtenir la seva confiança amb aquells petits moviments de rebel·lia que mitjançant una actitud de submissió dòcil.

—Seu als meus genolls —va fer ell amb irritació.

Vaig obeir, retenint un sospir de disconformitat.

En aquell mateix instant em va posar les mans al cos i els llavis al coll. Odiava la seva boca, sobretot des que vaig descobrir el plaer que aquesta em procurava, tant que fins vaig començar a tenir-ne por. Por de viure sentiments erronis que em torbaven i em fascinaven alhora.

Hauria volgut fugir, però això m’era impossible. Quan vaig prendre la decisió d’apropar-me a aquell home vaig ser conscient que hauria de rebaixar-me al seu nivell, amb la possibilitat de cometre una passa en fals. Vaig acceptar aquell risc. Hauria fet el que fos per arribar fins a ell i fins tot el que l’envoltava, com aquells diamants que tenia en una capseta de vellut blau oberta damunt l’escriptori.

—T’agraden aquests diamants? —em va preguntar un cop, apartant-se de mi.

—Per què m’ho preguntes?

Aquella insinuació em va preocupar, mentre sentia com pujaven les seves mans per sota de la meva faldilla fins l’elàstic del tanga.

—He notat que els observaves des que has entrat en aquesta sala. Sembla que hi estàs molt interessada —va continuar ell sense immutar-se, malgrat la mossegada que li vaig fer al canell per intentar apartar-lo de mi.

—És un fet: totes les dones volen que les cobreixin amb joies —vaig respondre-li, fingint indiferència malgrat l’ensurt provocat per l’esgarrapada del guipur que em cobria les parts íntimes, deixant-me una marca a la pell.

Sempre era així amb l’Aleksei: semblava concentrat en el que deia, posant el seu interlocutor a la defensiva; però era massa tard quan veies que feia cas omís.

—Tu també? —em va xiuxiuejar a cau d’orella, besant-me al coll i lliscant la mà entre les meves cames tenses.

Estava tan incòmoda que ja no entenia si es tractava de diamants o d’una altra cosa.

—I tant —vaig aconseguir respondre-li abans que m’assaltés la seva boca, que amb violència va prendre possessió dels meus llavis.

—I com és que mai t’he vist dur una joia així? —va continuar ell amb la seva fredor habitual de què sempre feia gala, raó per la qual jo l’odiava.

—Què vols que et digui? Cap home no s’ha dignat a regalar-me’n mai cap —vaig respondre amb acidesa, apropant la mà a la capseta de vellut blau fosc. Abans, però, que pogués atènyer els diamants, l’Aleksei, agafant-me pel canell, em va girar cap a ell.

—No són per a tu —va advertir-me, fulminant-me fredament amb la mirada.

—Llavors per a qui són? —vaig preguntar, morta de curiositat.

—Això no és cosa teva —va tallar ell secament, i agafant-me pels malucs, em va inclinar damunt l’escriptori.

—T’estàs cardant una altra? —vaig remugar, esforçant-me per alliberar-me. Mai hauria permès que una altra persona suposés un obstacle per als meus plans!

Ell va esclatar a riure:

—Estàs gelosa?

—No m’agrada compartir, hauries de saber-ho.

—Només hem cardat un cop i ja et creus que ets l’única afortunada?

Vaig evitar respondre com m’havia costat entregar-me voluntàriament a ell, i això sense tenir en compte les marques de les cordes amb les quals m’havia lligat, ni tot el temps que se m’havien quedat impreses als canells.

Em va ser més difícil dissimular el temor d’estar enterament a mercè seva que la meva manca d’excitació. L’única cosa que en aquell moment em va donar forces per no tirar la tovallola eren aquells diamants, precisament, així com el seu origen, fins al qual volia arribar.

—Fa vuit mesos que treballo per a tu —vaig recordar-li.

—I què?

—M’he entregat a tu, imaginava que era important per a tu, i finalment descobreixo que tens una altra —vaig enfilar amb una indignació fingida.

Sense creure’s aquella escena de gels, em va preguntar:

—Què vols, Danielle?

El fet és que la màscara de gel rere la qual m’ocultava habitualment, i que em mostrava insensible i indiferent davant de tot, no aportava credibilitat a aquella escena digna d’un fulletó sentimental.

—Et vull a tu —vaig xiuxiuejar, mirant-lo fixament i posant els llavis sobre els seus amb impetuositat.

Va ser un petó d’enuig, era tot el que podia sentir en aquell moment... Enuig per haver hagut de jaure amb ell, enuig per haver de mentir cada dia, mentre que en el fons només aspirava a accedir als seus recursos il·limitats i apropiar-me dels seus contactes, abans d’esvair-me i desaparèixer per complet.

—Llavors posa’t de genolls i menja-me-la —em va desafiar mentre em continuava palpant amb les mans.

—No soc la teva puta! —vaig renegar irritada, perquè no havia aconseguit sostreure-li ni una mica d’informació, i també per la seva manera de manipular-me i provocar-me goig contra la meva voluntat.

—Què passa, Danielle, ja no estàs disponible? Aquest cop no has de distreure’m com quan et vaig sorprendre ficant els nassos en el que no t’importa —em va xiuxiuejar a cau d’orella i, agafant-me pels cabells, va apropar la seva cara a la meva.

Vaig mossegar-me el llavi per preocupació i enuig. Em va enxampar just quan estava a punt de saber qui era el seu contacte. Recordava molt bé aquell episodi, tres dies abans en aquella mateixa sala...

La meva façana estava a punt d’esfondrar-se en qualsevol moment, vaig llegir la sospita als ulls de l’Aleksei i vaig entendre que havia comès un error imperdonable. L’única sortida perquè no em cacés i perdés tot el que havia fet per arribar fins allà va ser besar-lo i donar-li el que desitjava des del dia del nostre primer encontre. Vaig deixar que em penetrés contra la biblioteca que hi havia a tres passes d’allà. Fins em va lligar amb unes cordes i em va penjar d’un ganxo que hi havia per sobre el prestatge. Conscient que m’estava posant a prova, vaig deixar-lo fer.

Vaig aconseguir no moure ni un múscul malgrat el terror que, com un verí mortal, m’anava envaint totes les fibres del cos. Vaig deixar-me atrapar a plaer seu, sense reaccionar a les seves maneres brusques i salvatges. En aquell precís moment sentia que ell faria el mateix. M’hauria agradat anar-me’n, sabent que en el fons ell hi hauria acceptat perquè era un cavaller. Però les seves insinuacions em pesaven com una espasa de Dàmocles penjant sobre el meu cap, així que vaig deixar-lo fer.

—Em deceps, Aleksei. No veus la diferència entre una dona que vol cardar amb tu i una que vol ensarronar-te —vaig provocar-lo, conscient de signar la meva sentència de mort.

—Cal que et donin una bona lliçó —va xiuxiuejar ell amb una veu ronca, inclinant-me damunt l’escriptori.

Em va agafar fermament pels cabells, mentre que amb l’altra mà m’apujava la faldilla i s’abaixava els pantalons abans de treure’m definitivament el que em quedava de roba interior. Va separar-me les cames i abans que pogués posar-me recta, vaig sentir com em penetrava amb gran força, omplint-me més del que m’imaginava.

Vaig cridar amb basarda.

Vaig intentar rebel·lar-me, però com més forcejava, més el seu membre em penetrava amb fúria fins al fons.

—M’encanta que sempre m’acullis tan bé i estiguis ben molla —va xiuxiuejar amb una veu greu, mentre començava a moure’s més ràpid.

Odiava les seves paraules perquè eren certes. Ningú m’havia cardat mai d’aquella manera, i tot i que el detestava, em sotmetia i em feia sentir inferior a ell. La veritat és que m’agradava, i en el fons m’excitava més del que mai m’hauria imaginat.

De sobte vaig sentir les seves mans recorrent-me el costat fins arribar als pits, que em despuntava per l’escot. No podia veure’l, però vaig sentir que m’estrenyia els mugrons amb els dits i els triturava fins tornar-los turgents i durs, provocant-me un malestar agradable quan tocaven la fusta de l’escriptori a cada escomesa.

—Aleksei —vaig fer, envaïda per un desig incontrolable, mentre ell, fent passar de nou les mans pel meu tors, les feia lliscar entre els malucs fins arribar al botonet, el qual patí el mateix tracte que els mugrons.

En uns segons se’m va contraure el cos sota els espasmes d’un orgasme que em va arribar amb la violència d’una tempesta.

—Prou, t’ho prego —vaig suplicar-li, mentre sentia que se’m contreia tot el cos al voltant del seu penis, que continuava perforant-me la vagina, i no deixava de fer-me pessigolles amb les mans.

—Soc jo qui decideix quan parar —va advertir-me amb una veu dura i inflexible—. Vull que gaudeixis de nou.

—No puc més —vaig panteixar mentre el cos se’m deixava emportar de nou entre les mans de l’Aleksei.

Llavors vaig sentir que venia contra mi. Vaig sospirar de satisfacció, esperant que aquella tortura acabés d’una vegada. Però em vaig trobar de nou moguda cap endavant, amb una mà seva sobre el meu pit i l’altra a l’alçada del clítoris.

Excitada per l’orgasme que encara em palpitava a l’interior i pels seus dits que joguinejaven entre les meves cames, vaig sentir com un altre orgasme em recorria tota sencera.

—Està bé, babuixka meva —va dir somrient, alliberant-me del seu cos.

Em vaig vestir precipitadament, intentant esborrar de la memòria el que acabàvem de fer. El tanga era irrecuperable, així que el vaig llençar. Mentrestant, l’Aleksei va obrir un calaix de l’escriptori i va treure’n una capseta que em va atansar.

—Què és? —vaig preguntar asseient-me als seus genolls.

—Obre-la.

Vaig obeir i vaig trobar-hi a l’interior un anell d’or blanc amb diamants encastats. La pedra del centre era un diamant de tall brillant, envoltat de dues gotes d’aigua de diamants. Era un anell excepcional, el més bell que havia vist mai.

—Què vol dir això?

—Això depèn de tu.

—No soc cap meuca —vaig aclarir, posant-me l’anell al dit anular dret amb una certa avidesa.

—No he dit mai que fos el salari pels teus serveis.

—No, però ho has pensat. 

—Penso el que em rota la gana, fes tu igual amb les teves coses.

—Llavors prenc aquest anell com una proposició de part teva —vaig desafiar-lo, disposada a fer que la seva vida fos un infern, almenys el mateix que havia viscut jo al costat seu durant mesos.

Va enfosquir-se de sobte:

—Una proposició? Quina mena de proposició?

—De matrimoni —vaig exclamar, incapaç de creure’m les meves pròpies paraules.

Com podia imaginar una cosa així? És que m’estava tornant boja o bé estar tan a prop d’un home així em feia desitjar coses a les quals no havia aspirat mai?

—Què?!

—Sí, vull, Aleksei. Vull casar-me amb tu —vaig continuar jo, gaudint enormement del descontent que vaig apreciar-li al rostre, abans de posar-me a riure.

—Ves-te’n! Tinc coses a fer —em va clavar com a resposta.

—Jo també. Haig de preparar un casament —vaig dir com a mofa.

L’Aleksei va remugar alguna cosa en rus que em va costar una mica d’entendre. Crec que acabava de dir que es casaria amb mi abans mort que viu.

—Aleksei, amor, saps que no parlo rus. Digues-ho que ho pugui entendre, si et plau.

—T’he dit que fotis el camp. Espero algú i vull veure’m amb ell a soles. Hem de tractar de negocis.

El seu to seriós i la seva mirada determinada em van fer entendre que el convidat esperat era una persona molt important. De qui es tractava? Necessitava saber-ho sí o sí, així que vaig intentar guanyar una mica de temps fent-li un petó, però de nou se’m va apartar.

—No m’obliguis a ser groller, Danielle.

—Entesos, tu guanyes —vaig dir amb un sospir de rendició.

En arribar a la porta vaig poder sentir l’Aleksei responent al telèfon i dir als guàrdies que fessin entrar el convidat. Ho va dir en rus, però vaig comprendre perfectament cadascuna de les paraules, i sabia que si volia enxampar aquella persona havia de trobar una excusa per baixar al saló passant pel passadís principal i la gran escala.

Em vaig dirigir lentament a la porta i vaig sortir.

En comptes de tornar a l’habitació que m’havien assignat, vaig seguir el meu camí pel passadís central que desembocava a la gran escala, la qual separava en dues parts simètriques i oposades que totes dues portaven al saló de la planta baixa.

Amb una gran satisfacció, em vaig creuar amb el convidat de l’Aleksei just quan pujava els primers esglaons de l’escalinata.

Duia ulleres de sol que li amagaven en part la cara, però tenia alguna cosa familiar. Vaig esperar encara una mica més, perquè arribés a dalt de tot de les escales, per passar al costat seu. Em va fer una llambregada que vaig poder notar bé, però va seguir el seu camí, com si no hagués passat res. M’hauria agradat apropar-me a ell i parlar-li, però sabia que una actitud com aquella hauria suscitat sospites; però tampoc no podia deixar passar aquella ocasió única de conèixer la persona amb qui l’Aleksei feia contraban de diamants o mitjançant la qual els intercanviava per una altra cosa. Feia vuit mesos que esperava aquell instant.

Fins i tot m’havia allitat amb aquell rus per ficar-me a casa seva, on sabia que tenien lloc els encontres més interessants i profitosos. I ara se’m presentava l’ocasió! L’home em va tocar i jo vaig fingir indiferència, i quan vaig anar cap a les escales, vaig ensumar l’olor del seu after shave. Era un perfum especial i molt car. Només coneixia un home que el portava, un home amb qui vaig tenir una relació durant gairebé un any, una relació basada en breus episodis de sexe, així com algunes xerrades en què parlàvem de feina i dels nostres somnis de glòria.

Havia passat gairebé un any des de la nostra última trobada, però de sobte em va venir a la ment la imatge del meu ex. Els cabells rossos, els ulls blaus, una mandíbula quadrada, el nas aquilí, d’estatura i pes mitjans... Vaig reprimir una exclamació: “Ryan!”.

De sobte vaig girar-me, alterada. Ell també s’havia girat i s’havia tret les ulleres. Tenia els cabells més llargs i duia barba, però sens dubte era ell. Com podia ser? Vaig tornar a pensar en aquell any amb ell i en els problemes que vaig tenir... Recordava totes les vegades que vaig confiar-li els meus dubtes sobre el fet que una altra persona del meu entorn m’anés al darrere.

—Com has pogut fer-me això?

Vaig entendre en aquell instant que era ell qui m’havia estat boicotejant des del principi. En aquell precís instant vaig entendre com m’havia manipulat i com s’havia esforçat a involucrar-se en els meus plans. Com per instint, vaig buscar la pistola que tenia amagada al fons de la butxaca de la faldilla, però em vaig adonar massa tard que me l’havia deixada a l’habitació quan l’Aleksei m’havia cridat. En Ryan va fer el mateix i vaig veure de sobte com m’apuntava amb el canó de la seva arma.

—Kendra, no t’ho prenguis com una cosa personal, però només un dels dos sortirà viu d’aquí.

—No cal que això acabi així —vaig intentar convèncer-lo, baixant lentament els esglaons sense posar-me d’esquenes a ell.

Era evident que em delataria a l’Aleksei, a partir d’aquell moment ja no tenia cap escapatòria. Havia de deixar la mansió a tot drap! A més a més, després de la humiliació que havia viscut, la ràbia em va moure a agafar el mòbil per trucar immediatament els meus contactes de l’exterior per dir-los que no es fiessin d’en Ryan.

—Què dimonis està passant? —va grunyir la veu de l’Aleksei, desviant l’atenció d’en Ryan.

Jo tenia prou experiència per entendre que m’havien enxampat, així que vaig fer l’únic que encara es podia fer: vaig agafar el telèfon i vaig començar a escriure un missatge per explicar el que passava.

—Deixar aquest mòbil! —va cridar en Ryan esvalotat quan em va veure, agafant-me poc abans d’enviar el missatge.

Vaig veure que l’Aleksei aturava en Ryan amb un gest i va venir cap a mi. La seva mirada semblava una fina làmina grisa de gebre, disposada a trencar-se i esclatar en mil bocins, els quals tocarien a qualsevol que estigués a prop.

Uns vuit mesos al costat seu m’havien ensenyat que ell no hauria dubtat a fer-me pagar car cada segon que havia passat amb ell i que jo havia aprofitat per a fins personals. El perdó era una cosa que ell  no m’hauria concedit mai. No tenia cap dubte d’això. Faria el que fos per destruir-me. Però únicament després d’una confessió completa per descobrir fins on havia arribat jo actuant d’aquella manera durant tot aquell temps.

—Dona’m el mòbil —va esbufegar amb una veu estranya a una passa de mi, atansant-me la mà.

Vaig mirar ràpidament la pantalla, i vaig trobar a faltar els antics mòbils on només calia prémer una tecla fàcilment identificable en comptes de ser tot visual. Només havia de prémer “Envia” amb el polze. Ho anava a fer, quan l’Aleksei em va agafar ràpidament. No vaig tenir temps a moure el braç per evitar-ho, però alhora va sonar un tret a la mansió.

No vaig veure el projectil que venia en direcció meva, i llavors vaig sentir un dolor fort a l’alçada del pit que em va deixar sense respiració i em va fer anar cap enrere. Els talons de les sabates van perdre el punt de suport i abans que pogués agafar-me al braç de l’Aleksei, vaig caure a terra. Quasi no vaig poder tocar els dits de l’Aleksei abans de començar a descendir cap al meu propi final. L’última cosa que recordo era pronunciar dèbilment el seu nom, com una crida d’auxili desesperada i després... dolor.

Només el dolor em feia sentir viva, malgrat la bala allotjada a uns centímetres de l’estèrnum i els cops contra els esglaons mentre queia fins als peus de l’escalinata.

I després la foscor total.

Aneu a la pàgina web de Victory Storm

Compra la novel·la a Amazon